16 d'Abril de 2018

Fuera de la Ley

Fuera de la ley. Madrid : La Felguera , 2016. 2 (vol.) ISBN 978-84-944208-8-7. vol. 1: “Hampa, anarquistas, bandoleros y apaches . los bajos fondos en España (1900-1923)”; vol. 2: “Pistoleros, revolucionarios y noctámbulos (los bajos fondos en España (1924-1936)”.

Aquestos llibres els podeu consultar a la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia. Els trobareu amb la signatura BETNO 9015

 

El proper 11 de maig presentem este títol doble #EnVeuAlta a la Biblioteca, encara que en un context diferent, dins del Festival Valencia Negra. Ho farem a la sala Alfons el Magnànim i junt a altres autors, no obstant això serà el llibre protagonista des de les 19:00 a les 20:00 hores. Servando Rocha, director de l’editorial La Felguera, serà l’encarregat de mostrar-nos el fons més oscur de la societat espanyola.

Mentrestant per a obrir boca el nostre company, Carles Penya-roja, vos ha escrit esta ressenya:

“La present obra abasta la delinqüència i la vida de les classes més humils del primer terç del segle XX a Espanya. Ens endinsa dins d’uns mons difícils, amb persones amb poc recursos i poques esperances i la seua manera d’adaptar-se al seu medi, la cultura que sorgeix al seu voltant, els diferents tipus que hi viuen, la reacció/relació amb la llei, ja que el títol ho indica, la majoria eren al límit o fora d’ella, de la llei. Anima’t a conèixer els ambients més tèrbols de l’època dels nostres iaios! Entra en un món de lluites i d’emocions! Adona’t que no era tan diferent i que moltes coses són reconeixibles encara! Editat per La Felguera!

Fuera de la ley és una obra en dos volums, el primer dels anys 1900 al 1923, i el segons des del 1924 fins al 1936. Tracta, com el títol indica, de la delinqüència a Espanya en el primer terç del segle XX, centrada, principalment, a les ciutats de Barcelona i de Madrid, però amb incursions per altres capitals i zones com València o Sevilla.

FueraLey2

Aquest llibre viu, sobretot, de fonts periodístiques (articles, reportatges, entrevistes) i té un més que notable suport fotogràfic (com la selecció de fitxes policials i de retrats de reclusos de la presó de Bilbao). Acabant el primer volum, tenim un Diccionario criminal, basat en diccionaris de finals del s. XIX i del primer terç del XX (sobretot el Diccionario «caló» de los maleantes (1929), del guàrdia civil Pedro Serrano, que ajuda a conèixer l’argot i lèxic particular de les diferents classes de persones que vivien en la marginalitat.

Ens parla de diferents categories de la delinqüència (hampa) des del pillet (golfo) primer esglaó, per a molts, per a convertir-se en alguna de les múltiples i adaptables classes de facinerosos, passant pel vagabund. Així tenim: atracadors, estafadors i especialitats com randas (furtamantes) , taruguistas (qui furta dels calaixos de botigues), dronistas (assaltant de camins), trileros (tafur), espadistas (lladre d’habitacions, que usa un ganxet o rossinyol per a obrir panys), topistas (lladre que, abans de forçar un pany, trucava a la porta). També es parla d’atracadors de trens en particular, de societats secretes, dels conflictes socials, i de la violència que hi era associada, entre, sobretot, anarquistes i la patronal, dels desemparats socials (soldats tornats de la guerra de Cuba, molts d’ells malalts o de la xicalla sense família o que vivien pràcticament abandonats).

Pasos Largos, l'últim bandoler, en presó

Pasos Largos, considerat l’últim bandoler (assegut al mig) en presó (1916), p. 458, vol. I

En el cas de la delinqüència femenina, tenim una especialitat com la de les «mecheras», que entraven en qualsevol negoci, per exemple de roba, ben vestides. Mentre li féiem traure gènere, i marejaven el venedor tocant la tela, feien caure dissimuladament el producte a terra, i l’amagaven en un sac que portaven davall de la falda. El cas de las tomadoras de brillantes suposava més risc i una inversió més forta (cotxe, xofer) i consistia que un parell de dones, molt mudades, entraven en una joieria i demanaven que se’ls mostraren joies. En un descuit, es col·locaven les joies a la boca. També, però en quantitat molt menor que d’homes, hi havia atracadores a mà armada.

Se’ns aporta documentació sobre una activitat en decadència: el bandolerisme, amb la vida de figures destacades com El Pernales (1879-1907) o Pasos Largos (1873-1934), morts a trets. Aquesta activitat tradicional, entre romàntica i clàssica, va ser vençuda, segons digué algun bandoler, pel cable, és a dir, pel telègraf i, en realitat, per tot tipus de progrés que feia forces de seguretat es mobilitzaren molt ràpidament.

Fitxa policial de Juan Antonio Aguiar Delgado (de Puebla de Trives, Orense. 1879), p. 245, vol II.

Fitxa policial de Juan Antonio Aguiar Delgado (de Puebla de Trives, Orense. 1879), p. 245, vol I.

Hi ha també l’anarquisme, amb gran presència a Andalusia i a Barcelona, i que va entaular una lluita desigual contra la patronal (que formaren els Sindicats lliures amb gent a sou) a força de trets, de bombes i de sang. Amb pics de violència com els dels anys 1919-1923, i sempre amb inferioritat, els anarquistes solien usar la pistola Star, mentre que els seus adversaris (pagats per la patronal) utilitzaven la Browning.

Un cas digne de novel·la és el del fals baró de Köenig, un dels pseudònims o nom de guerra de l’alemany Friedrich-Rudolf Stallmann. Aquest personatge era un estafador i, al mateix temps, un agent alemany. Durant La I Guerra Mundial va recalar, l’any 1918, a Barcelona. Amb un notable do de gents, va saber guanyar-se la confiança de la Federació Patronal, del capità general i, sobretot, del cap de policia (i assalariat dels interessos alemanys) Manuel Bravo Portillo.

Friedrich-Rudolf Stallmann, àlies el baró Köenig

Friedrich-Rudolf Stallmann, àlies el baró Köenig,
p. 365, vol. I

Així, Köenig, va saber jugar molt bé les seues cartes i va saber esquivar els atacs dels enemics, seduir els renuents i forjar noves aliances. Va dur a terme accions violentes contra anarquistes i de sabotatge contra empreses que produïen per als aliats. L’eina per a estendre la seua activitat era una colla de delinqüents a sou, la «banda negra». El 1919, el seu aliat Bravo Portillo, va ser abatut al carrer, suposadament per anarquistes, la qual cosa suposà la pèrdua d’un dels principals pilars de Köenig. Finalment, les seues activitats delictives li feren perdre suports i acabà sent expulsat d’Espanya l’any 1920, cosa que comportà la posterior progressiva dissolució de la susdita banda negra.

També es parla d’un tema com la tracta de blanques, on dones (algunes d’elles menors) són engalipades per rufians, amb falses promeses, i dutes il·legalment a l’estranger, a llocs com Buenos Aires, al Brasil o a París, on es fan “càrrec” d’elles alguns “protectors”. Un punt calent on es feia aquest tipus de negoci era el Gran Café Català, a Barcelona, durant els anys 20.

Els autors també ens mostren exemples de la violència de gènere a principi de segle. Podem llegir casos com el d’un representant de 24 anys que va degollar, a Segòvia, una cambrera de 30, amb qui havia tingut relacions íntimes, el d’un tractant de ramat, de 35 anys, que agredí una cupletista, la Venus de Valencia, perquè no corresponia a les seues pretensions amoroses. La xica, de 19 anys, va caure, amb l’home amb el qual ballava, ferida de bala. Ambdós moriren a l’hospital. L’autor dels trets, es disparà, després d’atacar els altres, però es recuperava de les ferides.

Camerino de «La Criolla», amb el propietari, Pepe (tercer començant per la dreta), el transvestit «Flor de Otoño» (segon per la dreta) i el pistoler «Trotzky» (al'esquerra, al cantó, amb ulleres)

Camerino de «La Criolla», amb l’encarregat, Pepe (tercer començant per la dreta), el transvestit «Flor de Otoño» (segon per la dreta) i el pistoler «Trotzky» (al’esquerra, al cantó, amb ulleres), p. 66, vol. II

Un cas que tingué molt de ressò va ser el de la tanguista María Martín Sacramento. Originària de Lepe, quedà en estat als 14 anys i tingué una xiqueta. Va canviar de residència. Dotada d’una gran veu, la contractà l’amo d’una taverna per a cantar. Allí conegué Mariano, que li prometé que es casaria amb ella i reconeixeria la filla. Tots tres es traslladaren a Barcelona. Tot el que havia promés va ser fals; ell l’explotava i ella havia de treballar cantant per establiments. Maria rebia pallisses i Mariano parava, de tant en ant, per la presó. Tothom li deia que l’abandonara, però ella deia que si ho feia, ell la mataria. A la fi, ella agafà una pistola d’ell, quedà amb Mariano, i abans que ell li clavara una navalla, ella l’abaté a trets. Hi hagué una campanya periodística a favor seu. Maria fou absolta i, com que corria el perill de ser víctima d’alguns amics o familiar de Mariano, va partir, amb tren, amb la filla cap a un lloc desconegut.

Altre apartat molt interessant és el dedicat al fenomen dels apatxes. És a dir, d’un tipus de delinqüent nascut a Paris, cap a l’any 1900, i popularitzat per la premsa (que el va batejar) que actuava en bandes i amb una extrema violència. Tenien un tipus de roba concret, armes típiques i, fins i tot, estratègies d’atracament. De la seua cultura, va emanar formes com el ball apatxe o la seua estètica. El fenomen comença a declinar amb la I Guerra Mundial, ja que molts d’ells, enrolats, moriran al front. Altres fugiran de França i entraran en Espanya, instal·lant-se en ciutats com Madrid o Barcelona, i allí continuaran amb la seua activitat delictiva. El fenomen s’exhaureix durant els anys 20.

Interior de la taverna de Los Príncipes, al Barri xino (El Raval) de Barcelona (1930)

Interior de la taverna de Los Príncipes, al Barri xino (El Raval) de Barcelona (1930), p.190.
vol. I

Són tractats, així mateix, els barris més humils, els més marginals, les barriades de barraques i els cafés (cafés cantantes) amb cabarets, amb tavernes –llocs on es cantaven i ballaven Rumba, flamenc, charleston-, amb cases de joc, amb cases de dormir (habitacions comunals on es pagava pel llit) que donaven vida a aquests sectors de la ciutat, i on es refugiaven des del més miserable dels delinqüents als pistolers passant per les prostitutes, pels addictes a alguna substància o pels proxenetes.

Els barris chinos, alguns emblemàtics, i de molta fama, com el de Barcelona amb establiments de ball com La Criolla, a Barcelona, regentada per un encarregat, Pepe, mort a trets a l’entrada de sa casa l’any 1936. En molts d’aquests ambients es venia cocaïna, heroïna o opi. La cocaïna, sobretot, va tindre gran acceptació als anys 20 i 30, portada per francesos i distribuïda per venedors ambulants, floristes ambulants o, fins i tot, per farmacèutics. Va rebre noms com mandanga o, més finament, cocó. La premsa féu molt de ressò sobre els estralls que causava entre els consumidors. Un episodi que va crear molta polèmica, fon quan el dictador Primo de Ribera (vidu des del 1909), va voler influir sobre un jutge perquè alliberara La Caoba, una amant seua, segons es pot llegir, prostituta i cocaïnòmana. Aquesta situació, malgrat la resistència del jutge, del Col·legi d’Advocat de Madrid i de personatges rutilants com Unamuno (que fou desterrat a Tenerife), Primo de Ribera s’imposà i La Caoba va ser alliberada.

Detenció d'atracadors (1936)

Detenció d’atracadors (1936), p. 328, vol. II

I més com el cas del vertader Fantomas, lladre, d’origen català, especialitzat a furtar en hotels, que demostrava un gust de dandi, d’home de món, que parlava diferents llengües i que aparençava ser un gran senyor, el món del transvestisme –amb personatges tan destacables com Flor de Otoño-, la vida dels botxins, els bevedors de sang -que anaven als matadors a beure sang d’animal acabat de sacrificar per a alimentar-se i evitar l’anèmia- o la Llei de vagos y maleantes – La Gandula (1933)- tan usada després durant el règim de Franco. I molt, molt més.

És una obra que m’ha agradat molt. És amena, molt documentada, amb una aportació documental, sobretot gràfica, molt rica. Et permet penetrar en aquella vida precària i conéixer les condicions de vida, les causes per les quals es por caure en l’hampa, els tipus de delinqüents. T’arriba l’ambient, així com les històries tan ben contextualitzades. Algunes de les fotografies et retrotrauen a aquella època, coneixes com ren els establiments, les façanes, quines eren les modes, els balls. Et transmeten tant la sordidesa d’alguns ambients com la vida excitant que s’hi experimentava.”

Carles Penya-roja Martínez

Bibliotecari del Museu Valencià d’Etnologia

Ací teniu la presentació #EnVeuAlta d’este llibre dins el festival Valencia Negra. Gaudiu amb Servando Rocha!

Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,
Comentaris

Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Posts relacionats
Creative Commons License

Hit Counter provided by technology news
Biblioteca-Centre Documentació · Museu Valencià d'Etnologia
Corona, 36. 46003 València, ESP T +34 96 388 36 23 / +34 96 388 36 28
centredocumentacio.etnologia@dival.es / biblioteca.etnologia@dival.es