21 de Desembre de 2016

La revista Saó (1976 -1987) : cristians i esquerrans nacionalistes

MARTÍNEZ SANCHIS, Francesc. La revista Saó (1976 -1987) : cristians i esquerrans nacionalistes.  València : Publicacions de la Universitat de València, 2016

Este llibre el trobareu a la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia amb la signatura: BETNO 2947

El cicle #EnVeuAlta de la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia ens ha donat moltes alegries el darrer any i una d’elles ha estat conéixer, a través de la nostra companya Immaculada Cerdà, l’autor que hui us volem presentar. Una vesprada de setembre va assistir a la presentació de «El valencià és fàcil» de Leo Giménez i li vam posar veu a l’autor del llibre que acabàvem d’adquirir a la biblioteca: «La revista saó (1976-1987)», i com si d’un casament es tractara d’una presentació va eixir una altra, així que us avancem que el dia 24 de gener tindrem a la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia  Francesc Martínez per presentar-nos no sols un llibre sinó dos:  «La revista Saó (1976 -1987) : cristians i esquerrans nacionalistes» i «Premsa valencianista : repressió, resistència cultural i represa democràtica (1958-1987)».  I com no volem atabalar-vos anem a començar pel primer títol i d’ací uns dies us parlarem del segon, en tot cas primerament us presentarem l’autor.

francesc-martinez-sanchis

 

Francesc Martínez Sanchis és periodista i historiador. Doctor en Comunicació i professor associat de Periodisme en la Universitat de València. Ha treballat en Levante-EMV, Canal 9 Ràdio, Ràdio Cadena Rato i l’edició valenciana d’El País. Ha coordinat, en diverses etapes, les revistes Sembra de la Federació Escola Valenciana, L’Esport Adaptat i Papers de l’Horta de la Fundació Horta Sud i els gabinets de premsa del Consell Metropolità de l’Horta, la Mancomunitat de l’Horta Sud i l’Ajuntament d’Aldaia. Col·labora des de 2001 en Saó. És autor d’una extensa obra de recerca sobre comunicació del País Valencià, de la qual destaquen els llibres «Periodisme contra les cordes. El valencià en els mitjans de comunicació», «Periodisme local i comarcal. La comunicació valenciana de proximitat» i «Premsa valencianista. Repressió, resistència cultural i represa democràtica (1958-1987». Juntament amb Alfred Ramos ha publicat «La premsa local i comarcal de l’Horta Sud (1976-1996)» i «Temps de foscor. La premsa de l’Horta Sud en el franquisme (1939-1975).»

 

 

 

El llibre que hui us presentem és fruit de la tesi doctoral que davall el  títol  La revista Saó (1976-1987) : la construcció de la premsa democràtica valencianista i de la identitat valenciana progressista va defensar l’autor a la universitat de València l’any 2013 i que podeu consultar a través de Teseo

“La revista Saó (1976-1987) : cristians i esquerrans nacionalistes repassa la historia de la primera publicació de la democràcia escrita íntegrament en valencià. L’obra analitza la fundació i evolució de Saó en la seua primera època, els anys 1976-1987, així com els discursos ideològics i les lluites de la revista en els convulsos anys de la Batalla de València.

Què tenen en comú el Concili Vaticà II i Nosaltres, els valencians de Joan Fuster? A primera vista, res. Però de vegades la Història forja aliances insospitades. Saó és un d’aquests casos atípics en la història on conflueixen sectors amb ideologies antany irreconciliables.  Va ser fundada en 1976 per  cristians progressistes valencianistes influïts per l’oberturisme del concili, que obrí el camí a l’ús de les llengües vernacles en la litúrgia, als quals s’uniren intel·lectuals i periodistes nacionalistes –agnòstics i d’esquerres– imbuïts per les idees de Fuster sobre la identitat valenciana. El xoc identitari que va patir la societat valenciana durant la Transició, amb el consegüent creixement del blaverisme, féu convergir catòlics i no creients en un mateix projecte editorial.

sao-3-i-40-anys-biblioteca-museu-valencia-etnologia

En aquesta convergència radica l’originalitat de Saó, constituint un fet insòlit en la història de la premsa valenciana. I és a més la revista de la democràcia en valencià de més llarga durada: enguany 2016 compleix 40 anys. El secret de la seua permanència en el temps obeeix al fet d’haver estat capaç de fomentar el diàleg entre la fe i la cultura, i més en concret amb la cultura valenciana.

Saó ha estat dirigida, en èpoques successives, pels sacerdots Josep Antoni Comes, Emili Marín i Vicent Cardona. Els tres van estar en el moment fundacional de la Saó. A partir de 2010 assumeix la direcció el mestre i periodista Vicent Boscà, el primer seglar que n’està al front de la revista. Tanmateix, aquest llibre s’endinsa en la primera època de Saó, el període de dotze anys que van de 1976 a 1987, segurament l’etapa més decisiva quan Saó assenta la línia editorial que perdurarà en el temps: cristianisme progressista, valencianisme democràtic i socialisme humanista.

El llibre està organitzat en cinc capítols. En la primera part es descriuen els processos històrics anteriors al naixement de la publicació –principalment l’impacte del Vaticà II i de Nosaltres, els valencians, així com el procés de recuperació cultural encetat durant la dictadura franquista– que convertiran Saó en un espai de trobada de cristians progressistes i nacionalistes agnòstics d’esquerra. Els capítols segon i tercer aborden les arrels cristianes de Saó, fruit de la influència del concili, on es configuren els diversos moviments del progressisme catòlic valencià que acabaran arrelant en Saó. Corrents cristians que lluitaren contra el règim de Franco i la cúpula eclesiàstica conservadora per una Església compromesa amb la classe obrera, la democràcia, els pobres, la normalització del valencià, l’ecumenisme i el diàleg entre la fe i el món de la cultura.

Confluència del progressisme catòlic en Saó

El progressisme catòlic valencià s’articula al voltant de cinc corrents principals que en 1976 confluiran en Saó. El primer està marcat per l’obra dels sacerdots Vicent Sorribes i Josep Espasa, que recolzaren l’ús del valencià en la missa. El segon es forja en les revistes valencianistes Sicània, Valencia Cultural i Gorg entre 1958 i 1971, on col·laboren figures del valencianisme cristià que després escriuran en Saó, com Josep M. Soriano Bessó, Vicent Badia, Vicent Sorribes, Ernest Nabàs,  Josep Espasa i Pere Riutort. El tercer corrent prové dels moviments especialitzats d’Acció Catòlica, principalment la JARC (Joventut Agrícola Rural Catòlica) i la JOC (Joventut Obrera Cristiana), com és el cas de Josep Antoni Comes, Emili Tortosa, Josep Alba, el ja citat Soriano Bessó, Josep Vila i Joaquim Adell, entre altres.

Biblioteca del Museu Valencià d'Etnologia . BETNO 112/ Hnos Cruz

Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia . BETNO 112/ Hnos Cruz

El quart corrent el formen sacerdots renovadors de parròquies populars i grups cristians de base. Destaquen Vicent Cardona, Emili Marin i Antoni Ferrer, l’Associació La Paraula Cristiana (Joan Lluís Sanxis i Ramon Haro), Iglesia Universitaria (Joaquim García Roca) i el Grup Sacerdotal d’Orientació Renovadora. Trobem igualment capellans obrers com ara Josep Fornés de Misión Obrera; o Ramir Reig, Nicolau David i Antoni Signes del món sindical. I també capellans progressistes secularitzats que treballen en diverses professions, com Ramón Gascó, Avel·lí Flors, Ernest Nabàs o Antoni Duato. Finalment, el cinqué corrent cristià vingué de la política, i més concretament de la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), liderat per Vicent Miquel i Diego. Alguns militants, com Vicent Miquel, Francesc Pérez Moragon i Ernest Sena, escriuran anys després en Saó. No obstant, en Saó la UDPV és minoritària enfront del corrent social-cristià dominant.

Saó és es va convertir en la Transició en la veu del progressisme catòlic valencià, xocant de ple amb la històrica aliança entre la jerarquia eclesiàstica i la dreta econòmica i política.

L’arribada dels agnòstics

Si bé el progressisme catòlic és l’element fundacional de Saó, a partir d’octubre de 1977 de la mà de Vicent Ventura es produeix l’entrada de la intel·lectualitat agnòstica nacionalista. Aquesta qüestió s’analitza en el capítol quart del llibre. ¿Però com arrela l’esquerra no creient a una revista de capellans? L’aparició d’una revista catòlica valencianista que usa el valencià com a instrument recuperador, amb una ideologia totalment a les antípodes de la revista Aleluya de l’arquebisbat, sorprén tant a la dreta com a l’esquerra. Aquesta singularitat ha estat la causa de la doble incomprensió que ha patit Saó. Els conservadors rebutjaven una revista en valencià crítica amb la jerarquia eclesiàstica, el blaverisme i la dreta. I l’esquerra agnòstica veu Saó com una publicació de capellans presentables, però al cap i a la fi capellans.

Saó diposità les seues esperances en la recuperació política i lingüística del poble valencià, i això dugué inevitablement a l’apropament de la intel·lectualitat. Aproximació que es tradueix en  col·laboracions regulars de Vicent Ventura, primer, i després Joan Fuster, el qual era molt crític amb l’Església perquè la considerava una de les màximes responsables del procés de castellanització del País Valencià. Fuster tolera Saó perquè és nacionalista. De fet, en una ocasió, en referir-se als rectors de Saó va dir el següent: “Si pel meu gust fóra en el món no hi haurien capellans, però si tinguera que haver-ne que foren com vosaltres”.

Biblioteca del Museu Valencià d'Etnologia - BETNO PP 355

Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia – BETNO PP 355

Francesc Martínez Sanchis dóna la clau d’aquesta convergència: «Existia en els dos sectors –cristians i agnòstics nacionalistes– una necessitat estratègica de col·laborar marcada per la feblesa de la premsa en valencià i la virulència del blaverisme. Això dugué a una aliança: escriure en Saó per als agnòstics era  fer país, almenys així ho van entendre Vicent Ventura,  Joan Fuster i Joan Francesc Mira que arrossegaren a altres intel·lectuals valencianistes». La llista de col·laboradors en esta primera època és llarga, més de 300. En Saó escriuen regularment escriptors com Marc-Vicent Adell,  Alfons Cervera, Josep Piera, Josep Lluís Sirera, Bernat Capó i Rosa Serrano. Professors d’universitat com Vicent Rosselló,  Josep Lluís Blasco, Josep Maria Jordan Galduf, Trinitat Simó, Antoni Ariño, Vicent Franch, Lluís Aguiló Lúcia i Víctor Fuentes. Filòlegs i lingüistes com Josep Giner, Antoni Ferrando, Vicent Pitarch, Abelard Saragossà, Josep Lluís Pitarch i Ferran Fabregat. Historiadors com  Ricard Blasco, Francesc Blai, Vicent Olmos i Recared Agulló. Polítics fonamentals en la Transició com  Emèrit Bono, Vicent Soler o Vicent Àlvarez. Crítics de literatura i les arts com  Josep Iborra, Josep Doménech Part, Rafael Prats Rivelles, Rafael Esteve Casanova, Empar Ferrer i Lluís Fornés (el Sifoner). Humoristes gràfics com Juli Sanchis (Harca) i Enric Arenós (Quique). Activistes veïnals i ecologistes com Just Ramírez i Miquel Gil Corell. I per descomptat periodistes com Rosa Solbes, Emília Bolinches, Manuel Jardí, Francesc de Paula Burguera i Toni Mestre.

Biblioteca del Museu Valencià d'Etnologia - BETNO PP 355

Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia – BETNO PP 355

Una de les conclusions més contundents del llibre és que ha estat l’esquerra agnòstica valencianista, i no la dreta catòlica castellanitzada, la que ha donat més suport a Saó aportant més temes, més col·laboradors i més lectors. La temàtica no religiosa supera en aquest període el 70% dels continguts i els lectors religiosos aniran minvant, passant del 31% en  1977 a un 4,4% l’any 2010. Malgrat això, sempre ha existit entre els dos sectors un ferm respecte a la pluralitat d’idees.

Finalment, en el capítol cinqué es fa un recorregut pels discursos nacionalistes de Saó articulats al voltant de cinc idees principals: la recuperació de l’autogovern del País Valencià, la  normalització del valencià en tots els àmbits de la societat (incloent l’Església), el foment de la cultura valenciana mitjançant l’estudi per a crear consciència nacional, el fet comarcal com a element de vertebració territorial, i la defensa dels símbols del valencianisme progressista en la Batalla de València.

Biblioteca del Museu Valencià d'Etnologia - BETNO PP 355

Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia – BETNO PP 355

En conclusió, Saó és una de les publicacions imprescindibles per a conèixer la realitat política i cultural valenciana de la Transició des del punt de vista del valencianisme democràtic. És una de les poques publicacions que inicia el moviment recuperador  de la identitat valenciana en la línia del nou valencianisme fusterià, aspirant a la normalitat cultural en un moment on els enemics acèrrims de la cultura autòctona s’havien conjuminat per a impedir la normalitat.”

Francesc Martínez Sanchis

A la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia podeu trobar la revista Saó des dels seus inicis consulteu el registre i podreu comprovar tots els números que tenim.

cartell-francesc-martinez-sanchis-etnobloc

El proper 24 de gener a les 19 hores Francesc Martínez estarà a la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia per a presentar:  «La revista Saó (1976 -1987) : cristians i esquerrans nacionalistes» i «Premsa valencianista : repressió, resistència cultural i represa democràtica (1958-1987)»

Josep Lluís Gómez Mompart, catedràtic de Comunicació i Periodisme de la Universitat de València, acompanyarà l’autor a la taula.

No us ho podeu perdre. Us esperem!

 

 

 

Tags: , , , , , ,
Comentaris

Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Posts relacionats
Creative Commons License

Hit Counter provided by technology news
Biblioteca-Centre Documentació · Museu Valencià d'Etnologia
Corona, 36. 46003 València, ESP T +34 96 388 36 23 / +34 96 388 36 28
centredocumentacio.etnologia@dival.es / biblioteca.etnologia@dival.es